Off
Panoràmic
El dimarts 20 d'octubre, vam anar amb la classe a l'exposició de Panoràmic de l'Anna Galí. Va ser una exposició que va fer del seu fill, on explicava i ensenyava totes les seves virtuds i el seu lloc encantador, i com la droga va fer que acabés amb la seva vida.
A la classe, vam veure un video on l'Anna, va fotografiar totes les seves pertenències des de que era un nen fins ara, i exposa les fotos que va trobar a la seva galeria privada de manera pòstuma. El fet de que tot començés com el nen petit, que era feliç, fins a veure un profund canvi on entrava dins el món de les drogues, va fer que tots ens quedessim parats, i afectats durant una bona estona.
Ella creu que li ha servit bastant ensenyar el que va ser el seu fill, per superar la seva mort, i recalca que continua estant orgullosa d'ell, que en Tomeu no només va ser un nen que s'hi va enganxar a la droga, sinó que tenia una brillantor interior i un potencial admirable en el món de la música i l'escriptura.
Personalment, admiro el treball d'aquesta artista, però continuo pensant que si jo m'hi hagués trobat en aquesta situació no hagués sigut capaç de fer el que ha fet ella. Crec que ha sigut valenta en aquest sentit, i me'n alegro que aquest maravellós projecte l'hagi ajudat per fer aquest treball personal tant dur de passar el dol de la pèrdua del teu fill.
El que més em va agradar, va ser que fora de l'exposició estava ella esperant per parlar amb nosaltres, on li vam poder fer més preguntes sobre el seu projecte, i vam poder endinsar-nos més dins la seva afecció, i ens va ajudar a entendre millor com va passar la seva pena en aquesta desgràcia.
Visita al CCCB
La sortida que vam fer al CCCB va ser per anar a veure l'exposició d'en William Kentridge, la qual ens explicava qui havia sigut i com havia lluitat en contra de la supremàcia de l'home blanc, i com aquest tema havia afectat en la seva obra la qual més tard, vam haver de dibuixar amb el mateix estil que ell havia fet servir d'stop motion.
El meu treball
Elogi del malentès
El dilluns 15 de març vam anar al Museu de Granollers a veure l'exposició de l'Elogi del malentès, una exposició d'art contemporani, no només per intentar buscar una solució als múltiples malentesos del dia a dia, sino per fer reflexionar al públic. El primer que vam haver de fer va ser, en una tarjeta, posar una definició o un dibuix per definir una paraula, per després en grups intentar endevinar la paraula dels altres. Varies artistes que hi van participar en la exposició van ser Mar Arza, Cabello/Carceller, Lúa Coderch, Kajsa Dahlberg, Anna Dot, Dora García, Andrea Gómez, Núria Güell, Alexandra Leykauf, Mariona Moncunill, Mireia Sallarès, Batia Suter i Pilvi Takala.
Blank
L'exposició de Blank, de Lourdes R. Basolí, va tenir lloc a Roca Umbert el dimarts 16. Vam tenir la sort de que la propia Lourdes va estar allà amb nosaltres explicant-nos amb les seves pròpies paraules la seva exposició, que tractava d'un album familiar, i com es pot arribar a veure la supremàcia de l'home blanc sobre el de l'home negre. Aquest va ser el tema que més vam parlar entre els alumnes, i ens va arribar a tots el mateix sentiment d'angoixa i ràbia al veure com havien sigut tractats, des del passat, venent postals amb fotos de dones africanes nues entre d'altres, fins a l'actualitat. Al final de l'exposició vam fer un treball amb algunes de les fotos que s'havien exposat, i el meu grup el que vam fer va ser, organitzar-les de tal manera que on sortia la "realitat" de la seva situació en mig d'un cercle que era format pels estereotips que ens pensem que és com de veritat son, donant a entendre que es com una frontera que no deixa veure la veritat, i al voltant d'aquest, fotos desorganitzades de les families que els havien anat a visitar.
Sincerament aquesta ha sigut una de les exposicions que ens ha donat més a pensar sobre la situació d'aquella gent, i com veiem que son de veritat i el que han hagut de patir i no s'ha volgut donar veu.
2n Batxillerat
MACBA
Dilluns 29 de Novembre
Aquest dilluns hem anat al MACBA a veure dues exposicions contemporànies. Una era In Real Time, per l’artista Rafael Tous i l’altra Notes For an Eye on Fire. Un cop vam entrar la guia ens va estar parlant una mica de la història tant del museu com dels artistes que havien exposat aquí.
Per començar el tour, ens va portar a la primera sala on hi havia emmarcades unes sis fotos aproximadament del Pavelló Olímpic Alemany del gran arquitecte Mies Van der Rohe. Aquella era la sala principal on hi havia exposats diferents documents històrics i unes obres escultòriques fetes amb ferro que van causar dubtes a l’hora de plantejar-se què es pot considerar art. Seguidament vam veure bastants cartells que havien tingut lloc durant la primera i segona restauració a Catalunya, els quals mostraven la publicitat de l’època on
podíem veure la força de les dones o d’organitzacions com FAI o la CNT. El que més esperava trobar-me era Antoni Tàpies, ja que és un museu contemporani i aquest artista va tenir un gran reconeixement en aquest moviment. Quan vam veure les seves obres, degut a comentaris i opinions, vam obrir un debat sobre si les seves obres eren dignes de considerar-se art o no, i és cert que molts opinaven que no mereixia tenir tant nom com el que va aconseguir, tot i que altres deien que era un geni, ja que fent el que ha fet ha estat exposat a grans museus com ja era el MACBA i altres llocs com la Generalitat, dedicant-li la Sala Tàpies.
En general, vam veure molts tipus d’obres de molts tipus d’estils, tots molt diferents entre ells, però sincerament considero que no totes s’haurien de considerar art. Dins del món de l’art contemporani ha hagut molt intrusisme, i s’ha aprofitat aquest moviment per donar veu a gent que sap que no n’hauria de tenir, almenys és el que vaig poder veure. Si hagués d’escollir amb el que em quedo és, primordialment, amb la gran obra arquitectònica de Richard Meier, i dins del museu, amb la sala discogràfica on estaven exposats vinils, fotos i il·lustracions de grans cantants de la història, ja que dins del món de l’art pictòric-escultòric contemporani no hi ha
res que personalment em cridi l’atenció per reconèixer el seu treball, és intentar buscar arguments a coses que no en tenen, cosa que també busquen els “artistes” per dir que el públic també intervé.
Panoràmic
El dit a l'ull. L'inconscient fotogràfic.
Una exposició d'artistes internacionals que donen testimoni sobre la preocupació al voltant de la fotografia inconscient. Joachim Schimdt Blanca Viñas, Roberto Huercaya, Christian Allen / Nancy Bean, Philip Schuette, Sylvie Bussières, Andreas Müller-Pohle, Juana Gost, Miguel Angel Tornero, Luis Gordillo, Francele Cocco, Blanca Casas Brullet, Pierre Cordier, Nino Migliori, Pere Formiguera i Lluís Estopiñan presenten els seus treballs de gran riquesa plàstica i conceptual i il·lustren el joc i l'exploració del recorregut a partit de l'atzar.
MNAC
El dimecres passat a la sortida del MNAC vam veure l’exposició permanent. Tot i haver-la vist altres cops, em va agradar que la guia ens ho mostrés des d’un altre punt de vista, fent referència a altres cultures i gèneres. Crec que va ser molt important el seu paper, perquè va saber explicar-nos la història d’una manera més participativa i que, a l’hora, ens donava a pensar des de la nostra perspectiva. També vam tenir la sort de no només acudir a una sola visita, sinó a dues. La primera, va ser molt agradable en quant a la guia, que ens feia preguntes sobre temes que ja coneixem, però que mai ens havíem plantejat. La següent visita també va ser interessant, i amb el que més em quedo és amb la quantitat d’història que vaig aprendre, i com ens va ajudar a reconèixer-la en obres que tot i haver-les vist abans, haguéssim sigut incapaços d’imaginar. Crec que el més important va ser que vaig poder veure la importància que comporta la simbologia. Cada obra té un significat, un punt de vista, una repercussió. És veritat que pot haver moltes obres que a simple vista no entenem, però després, mirant enrere cap a la història, veiem un gran significat. El que més em va agradar va ser que ens remarquéssin la importància de l’art. Una de les preguntes que ens van fer va ser si creiem que era important dins d’un món en guerra, i la veritat és que és un dels factors que més repercussió han creat. Pensant-ho vaig veure que tenia tota la raó. Sempre s’ha sentit de la gent populista comentaris que diuen que l’art no ha de tenir tant valor, que això també ho podrien fer ells i que si vingués una guerra els artistes ens moririem de gana. Aquí és on veiem la importància de saber història, perquè si mirem enrere en temps d’entreguerres, ens preguntem, perquè s’han cremat tantes obres d’art? Perquè tanta importància destruir escenes que s’estaven vivint en aquell moment? El que estava fent aquella gent era esborrar imatges que aquells artistes havien representat de la realitat, amb el punt de vista del poble, que obviament, no era el mateix d’aquells amb poder, i sabien que aquell que seguien les masses sense saber on anaven, veien aquestes obres podrien prendre consciència de tots els problemes als que estaven sotmesos. Per això l’art té tanta importància fins i tot en les èpoques més crítiques, i va ser molt d’ajut que el passat dimecres ho recordessin. Estic segura de que molta gent que no ho creia o no tenia aquest coneixement, va prendre consciència de la seva importància.